A Ripoll, amb Climent Forner

A Ripoll, amb Climent Forner

El filòleg Joan Ferrer, ens aproxima a la figura de Climent Forner

dni

Joan Ferrer
Filòleg (UB)

El divendres 31 de maig, invitat per l’amic Florenci Crivillé, vaig tenir el goig de poder venir a Ripoll per parlar de Climent Forner. Va ser com una trobada d’amics, a Ripoll, Capital de la Cultura Catalana 2013.

En Florenci ens hi havia convidat. És una persona que admiro profundament perquè ha estat un puntal –generós, amatent, afable i benvolent– de la nostra cultura, de manera sempre desinteressada, a Ripoll. Són les persones com ell les que ens han salvat com a poble. Ens hi hem aplegat amb David Jou, físic i professor eminentíssim. També poeta extraordinari. La nostra admiració per Climent Forner i l’amistat compartida ens ha portat a Ripoll, país formidable i colossal, d’una bellesa mítica, inenarrable.

Hi hem parlat de Climent Forner, poeta eximi. El poeta ens ha llegit els seus versos.

És una veu poderosa. Va néixer a Manresa l’any 1927. El 1936 anà a viure a Berga, d’on era la seva mare –la Lola de ca la Guillema–, i ha estat sempre un home del Berguedà, com el seu llunyà compatriota, el bregós Guillem de Berguedà (1138–1192). L’any 1940 entrà a estudiar al mític Seminari de Solsona. En el context de tenebres per a la llengua i la cultura catalanes que per la força de les armes s’acabaven d’instal·lar, com una llosa, damunt el país, és prodigiós el clima de cultura catalana que Forner confessa que van viure aquells nens dels anys quaranta. La vida d’estudiant s’acabà aviat: l’any 1952 va ser ordenat prevere i al llarg de seixanta-un anys ha exercit el ministeri sacerdotal en un marc geogràfic molt reduït (Bellpuig, Tàrrega, Castellar de N’Hug, Navàs i Viver i Serrateix), que en l’obra de Forner ha adquirit dimensions mítiques, concentrades en la muntanya del Pedraforca.

L’obra literària de Climent Forner és molt extensa i –de manera incomprensible– massa poc coneguda. Es troba aplegada en Preneu-m’ho tot, deixeu-me la Paraula. Poesia 1945-2007 (Edicions de l’Albí, 2007).

El poeta, per dir-ho amb la formulació de Hans-Georg Gadamer, cerca el verbum interius, la «paraula interior» que aspira a exterioritzar-se en el llenguatge expressat, que és el lloc d’una lluita que es pot escoltar com a tal lluita.

«L’ésser que es pot comprendre és llenguatge» (Gadamer); per això el poeta afirma:

____He dit els únics mots a dir
____(tota la resta és pura faula),
____i del no-res d’on vaig eixir
____ho creo tot amb la paraula.
____(L’Ull de Taüll, 25)

L’experiència del poeta esdevé la del profeta –«torsimany de Déu», segons Baruch Spinoza en el Tractatus Theologico-Politicus, recuperat per Carner en l’exerg del seu Nabí–:

____Es plany                Joel de dia i nit al cel
____i el cel cruel           no respon al seu plany;
____any rere any,         ell ha romàs fidel,
____rel en la Rel,          al Rei a qui pertany.

____El Déu company   s’amaga rere el vel,
____sord a tot bel        i a tot condol estrany.

____Vell torsimany,      el fill de Fatuel
____segueix l’estel       que el mena pel tirany.

____Segur del guany,   se sap triat per l’Ull,
____l’Ull de Taüll          que el mira de ple a ple
____i que l’alè              li xucla, i sap qui escull.

____Ferit d’orgull         en ple desert de fe,
____no cerca re,          sols estimar a curull.
____Sols pa, no jull,     que prenguin a mercè.
____(L’Ull de Taüll, 102)

El poeta –Climent Forner– és aquell que ha quedat embruixat per la força sense parió d’aquest Logos («Uso paraules i no hi ha paraules / per a comprendre el teu profund misteri», sonet xv del «Cant de Climent», A sou d’amor, 29) i per la puixança de la llengua catalana: La ploma mateixa se me n’ha anat a escriure en català, i seguesc en el mateix llenguatge, que és lo que Déu m’ha donat i m’ha ensenyat la mare (Carta de Verdaguer al marquès de Comillas, des del Mont, 6 de setembre de 1884).

Climent Forner és un home que ha viscut i ha escrit enmig de paradoxes: vivència religiosa i compromís social i patriòtic; Bíblia i premsa diària; quotidianitat i transcendència; anècdota i categoria; pàtria i Pàtria; fe i vida; vida i fe; fe i poesia; poesia i fe; amor i humor, etc. Ell mateix s’ha definit com «un foll enamorat de la paraula gràcies a la Paraula» (carta personal datada a Viver i Serrateix, el 6 de juliol del 2003). És l’home que «ha dit els únics mots a dir», els mots sacramentals que, en l’experiència cristiana, són la culminació de tota experiència: per la paraula s’arriba a la Presència, «port segur» (A sou d’amor, iii,4) de tot el viatge que és la vida.