«BLAU GROC ROIG»

«BLAU GROC ROIG»

La il·lustradora Carme Solé ens relata la seva aportació a la Capitalitat de la Cultura Catalana de Ripoll

CarmeSole
Carme Solé i Vendrell
Il·lustradora i pintora
www.carmesolevendrell.com

Butaca, paraula que per mi, va lligada des de sempre al teatre. Des de ben petita que el teatre és part important de la meva vida, tant de baix com de dalt de l’escenari. Quan tenia pocs mesos ja vaig fer de nen Jesús als Pastorets, entre oncles dimonis o  pastors i germans angelets, tota la vida he estat lligada al teatre des de tots els angles. La meva és una família de teatre pels quatre costats.

Quina seria doncs la meva personal butaca, la que em lliga a la vila de Ripoll? Seria, penso, un record que em bé de lluny, de quan era molt petita, vam pujar a Ripoll amb tren des de l’estació de Sant Andreu de Barcelona; un viatge llarg, emocionant i bonic. El meu pare era amant de la muntanya i del caminar entre boscos i rius, coneixia el nom de pics i muntanyes, estimava la cultura, les nostres tradicions i la nostra història, aquesta història antiga que als catalans ens uneix a Ripoll, aquest lloc màgic situat entre muntanyes i rius. Amb el pare, vaig poder visitar per primera vegada el seu magnífic Monestir, patrimoni de la vila i del nostre país. En tinc un record com el que en tinc del teatre, des dels ulls de l’infant que tot ho veu, que tot ho capta, des de la innocència; el meu record de Ripoll és un record ple de llum i de fred alegre.

Des d’aleshores hi he tornat alguna vegada i fins ara, que en poc temps hi he pujat sovint per preparar la meva exposició al Museu Etnogràfic, m’adono que el meu record no havia variat, la meva primera imatge de Ripoll és la d’una portalada sense vidres amb el sol daurant les seves imatges plenes d’història. Em passa sovint, tant si es tracta de la imatge d’un record antic, com si és tracta de la d’algun lloc que he imaginat abans d’anar-hi, que perdura aquella per damunt de la imatge real. Potser sigui per això, perquè tant les imatges que he creat com les que tinc en el record des de la infantesa tenen la mateixa força, que durant més de quaranta cinc anys he dirigit tota la meva obra als infants, als nens com a receptors i als nens com a imaginari de la meva pintura i així segueixo.

Ara fa poc més d’un any, vaig tenir la sort de conèixer un grup de persones de Ripoll lligades al Museu Etnogràfic i també al vostre alcalde Jordi Munell el dia que ens donaven els Premis Conca, al Palau de la Generalitat. Allà vam agafar el compromís de fer una exposició i per la meva part cedir una obra de ferro al Museu. La joventut i l’entusiasme de tots ells han fet possible tirar endavant aquesta exposició que he tingut la sort de poder crear expressament per la sala del Museu destinada a exposicions temporals, una exposició que he pogut fer amb tota llibertat i que m’ha permès entrar des d’un enfoc diferent al meu tema de sempre, els infants que pateixen situacions d’injustícia.

L’any 2004 vaig pintar una peça, Ibtihal, amb trenta rostres d’infants de la guerra per al Forum 2004, obra encarregada per l’Ajuntament de Barcelona, tots els rostres retratats eren infants que havien patit la guerra i les seves conseqüències. Després el 2006 va venir l’exposició al Castell de Cornellà, que em va permetre aprofundir en el tema dels drets dels infants, van seguir dues exposicions més amb la mateixa temàtica el 2010 al Museu Arxiu Tomàs Balbey a Cardedeu i a la Capella de Sant Joan, a Vilafranca del Penedès, amb peces noves amb la idea de la pau.

Ara, a Ripoll, amb l’exposició BLAU GROC ROIG, he anat més enllà, posant color als mateixos infants i a infants que, en l’actualitat, pateixen la guerra o l’exili. Des de la nostra guerra de fa tres cents anys, passant per alguns dels conflictes passats i presents fins arribar a la guerra de Síria, les meves pintures són Cartes d’Amor, un missatge d’esperança, missatge que us convido a compartir amb les vostres paraules o les vostres imatges per fer d’aquesta exposició una plataforma cap a la pau.

Us convido a participar-hi fent-la extensiva a tothom, perquè aquest any en que Ripoll és la Capital Cultural de Catalunya puguem entre tots expandir un missatge d’amor i  de pau cap a tots els infants que avui pateixen la injustícia de la guerra i les seves conseqüències, perquè siguem actors i no simples espectadors de la nostra història col·lectiva.

Ara des de la meva butaca veig una imatge de Ripoll diferent, més gran. Conec el Museu Etnogràfic i les persones que el porten i l’estimen, els seus carrers i places, el ferro que l’ha forjat al llarg dels segles, les ovelles que hi pasturen i els dos rius que caminen al seu costat, des d’ara a Ripoll m’hi uneixen també unes persones i el meu record que ha canviat, segueix lluminós i alegre, però ara té rostres amb noms i cognoms, Jordi, Roser, Maria Àngels, Anna, Joan, Janina, Florenci, Ramon, Agustí. Gràcies a tots, sou fantàstics!