«La capitalitat cultural de Ripoll arrencà en el passat»

«La capitalitat cultural de Ripoll arrencà en el passat»

Eugeni Graugés , Investigador LHCb-Barcelona i vicedegà de Recerca i Doctorat de la Facultat de Física (UB), ens parla del passat cultural de Ripoll

dni

Eugeni Graugés
Investigador LHCb-Barcelona i vicedegà de Recerca i Doctorat de la Facultat de Física (UB)

Aquest 2013 Ripoll gaudeix de l’honor de ser la capital de la cultura catalana. De fet, a Ripoll no li ve de nou; i algú es preguntarà: Ah, així Ripoll ja havia estat capital de la cultura catalana alguna vegada? No, em sembla que no. No és això.

La seva capitalitat cultural arrancà en el passat, en una època encara molt més dura que l’actual, tot i que els més vells no se’n poden recordar, però Ripoll havia estat capital cultural de l’Europa Occidental. Les pedres ens en parlen.

Era una època en que Europa vivia en la foscor, en la tenebra si voleu. Tot el coneixement de l’Imperi Romà s’havia perdut. Catalunya era terra de ningú i les vessants del sud del Pirineu, com Ripoll, eren terra de frontera, de perillosa frontera.

Enmig d’aquest panorama desolador, els francs estableixen un monestir que, de mica en mica, aprofita per convertir un desavantatge en una virtut. La frontera permet l’intercanvi amb els veïns, en aquest cas, el sarraïns del sud. La traducció dels còdex àrabs permet, de mica en mica, anar recuperant un coneixement perdut a Europa i que els sarraïns porten de les antigues terres de l’imperi d’Orient. Amb el temps, Ripoll s’acaba convertint en un centre educatiu de primer ordre. En temps en que no hi havia universitats, i el coneixement estava reservat sobretot al clergat, de Ripoll en surten els qui s’acabaran asseient a  la cadira del pescador, a Roma. Això, amb el temps, no només aporta un valor per sí mateix a la nostra terra, sinó que acaba per fer esdevenir Ripoll un centre econòmic de primer ordre, on s’aprofita la força dels rius per crear la primera industria tecnològica de l’època: la farga i la indústria derivada, des dels claus, passant per  escopetes, pistoles i mosquetons fins arribar a la metal·lúrgia.

I tot això, a què ve a tomb?  Ve a tomb de vàries coses. Primer, per més dolentes que semblin les circumstàncies, si es té una idea clara de què es vol fer, com es vol fer i en quina direcció es vol fer, només es qüestió de temps que en surtin els seus fruits. Això sí, s’ha de tenir un pla i no pot ser a curt termini, perquè no es pot anar canviant cada dos per tres. També cal tenir un bon pla, que no és altre que aquell en què hom creu fermament. Segon, i que a Ripoll ja n’hem estat un exemple, el coneixement, la formació i l’educació si voleu, són clau. Els seus resultats poden no semblar immediats, però sí que permeten resultats duradors i sostenibles en el temps.

Precisament, mentre escric aquestes ratlles, estic viatjant per feina a la Universitat d’Stanford. Sabeu com eren anomenats els primer estudiants d’aquesta universitat? El grangers! Efectivament, Stanford era “la granja” (o el ranxo) d’un acabalat home de negocis de San Francisco, que s’enriquí venent subministres per a miners durant la Febre de l’Or, i fou un dels qui feu possible l’arribada del ferrocarril a Califòrnia. Ell pensà que el millor que podia fer amb els seus diners era donar educació i coneixements al seu fill. Aquest darrer, en un viatge (per conèixer món), va emmalaltir i morir molt jove, massa jove. El senyor Stanford decidí aleshores dedicar tota la seva fortuna en muntar una universitat a les terres on tenia la seva granja, al sud de San Francisco, des d’on difondre i impartir coneixement.

Quan la Universitat d’Stanford va arrencar, al seu voltant només hi havia terra de conreu. Els estudiants prenien una diligència per arribar a la universitat  des de la parada del tren a Palo Alto. Això no els desencoratjà. Avui en dia, aquelles terres de conreu es coneixen com a Silicon Valley, on es barregen científics, tecnòlegs, advocats, emprenedors, capital risc i sobretot molta empenta. Noms com Santa Clara, Cupertino, Palo Alto, Menlo Park, Redwood City, San José, etc., ens sonen ara  familiars. Temps enrere -no fa massa- només hi creixien pins gegantins. Un exemple més que si es treballa de manera continuada, constant i amb excel·lència (Stanford és una de les millor universitats del món) es pot arribar molt lluny.

D’acord, a la “Bay area” -com en diuen aquí- han tardat uns cent anys en passar de l’aixada i els cavalls a ser el centre tecnològic més important del món i, això tampoc els fa immunes a les crisis, no us penseu. També tenen les seves bombolles, i no només immobiliàries. La darrera va ser l’anomenada de les Dotcom -si no tenim en compte la de les sub-prime, que es provocar des de Manhattan. De tota manera, crisi rere crisi, i després de cada esclat de les bombolles, la formació de la gent els permet reaccionar ràpidament, adaptar-se i reinventar-se si cal, alleugerint l’impacte de les èpoques de vaques magres.

Tornant al començament, la cultura va lligada a la tradició, però també indestriablement a l’educació, la formació i el coneixement. En aquest moments en què es pot tenir temptacions respecte el cost de l’educació, podem aprofitar la capitalitat cultural catalana de Ripoll, per fer una mica de memòria i de reflexió.

Hem de posar en valor un dels aspectes que ens ha de permetre, ja no sobreviure com a país petit, sinó participar en primera persona, sense complexos ni intermediaris, en món global.