«La cultura és una potent arma de destrucció massiva, de transformació, però és curiós que sigui, al mateix temps, tan domesticada i tan poc domèstica»

«La cultura és una potent arma de destrucció massiva, de transformació, però és curiós que sigui, al mateix temps, tan domesticada i tan poc domèstica»

L’actor, director i autor Jordi Pérez, reflexiona sobre la cultura i el teatre

jordi-perez-labutaca-cultura-ripoll2013

Jordi Pérez
Autor, actor i director a @ciasargantana
@jordipereztwit

Quan em van demanar que parlés sobre cultura, de seguida em vaig preguntar: de quina cultura? De la cultura de masses, la cultura gastronòmica, la cultura industrial, la indústria cultural… És una paraula que se l’ha casada tantes vegades i ha creat fills bastards tan estrambòtics que costa de definir. Potser millor que comencem pel principi: què és cultura? Jo en tinc una idea clara, però és la mateixa que en tindrà tothom que arribi fins aquest text? Si busquem una mica veiem que hi ha almenys 164 definicions diferents, de manera que seria una mica pretensiós creure que sí…

Si alguna particularitat tenim com animals és que sempre intentem explicar el món amb paraules, són el nostre camp de joc, i els nostres límits, i per tant cal ser curós amb l’elecció d’aquestes paraules. Perquè un mateix mot no desperta els mateixos ressorts dins de cadascun de nosaltres. Cultura és, per a mi, una de les grans paraules, d’aquelles que no sabem molt bé on comença i on acaba. Una peça que cal que la nostra subjectivitat completi, guiada per la idea rebuda dels familiars, de l’escola, dels mitjans de comunicació, dels governants, dels nostres avantpassats,… Una Cultura es crea i viu al voltant de la pròpia idea de cultura. Transformar la definició que fem de la paraula pot fer-la créixer o destruir-la.

La cultura és una potent arma de destrucció massiva, de transformació, però és curiós que sigui, al mateix temps, tan domesticada i tan poc domèstica. Per domesticar-la se la separa de la resta del món, es crea el «món de la cultura»… món de la cultura? La cultura forma part del món, no hauria de ser en cap cas un món a part. Però deixem-ho…

Jo treballo des d’aquest espai que es diu «món de la cultura», el meu dia a dia consisteix en buscar aquests ressorts interiors comuns en tots nosaltres i intentar parlar des d’allí, en trobar la vida dins i més enllà de les paraules per a utilitzar-la de pont amb el públic, sigui o no del món de la cultura; m’agrada utilitzar aquest arma de destrucció massiva contra la societat per la societat, plantejar preguntes, «posar un mirall davant de la natura», com diria Shakespeare, tot i que el mirall sigui una mica deformat moltes vegades.

En un moment on se’ns dirigeix a tan sols escoltar el significat de les paraules, intentant buidar-les de connexions amb la nostra ànima, és on més necessari es fa el teatre. Aquesta voluntat de comunicació ràpida i poc profunda, que fa que poguem mantenir converses molt similars cara a cara o a través de whatsapp, que fa que quan una paraula supera els diccionaris se’ns en proposi una altra al seu lloc (ara em ve al cap, no sé perquè, haver de canviar imputat per investigat o català per lapao) és una voluntat que no hauria de tenir cabuda al teatre.

Confesso que, moltes vegades, la temptació de matar la paraula en escena és molt forta; vivim en una societat d’imatges i sovint la veu sembla una molèstia, fins i tot pels propis actors, però cada vegada que un actor parla sincerament en escena em regira l’estómac i em diu que no tot està oblidat, que els sons encara tenen ànima. Blaaaaablaaaaablaaa segueix essent més avorrit que blèblèblè, i gugugu més pesant que gigigi.

Aquest camí per intentar que «el nom no faci pas la cosa», com diuen els Pastorets, és molt útil per un model concret de societat contra el que m’agrada disparar i, que no em faria res assassinar. El nom va unit a la cosa. El teatre permet connectar amb aquestes «coses», i a través d’elles establir un diàleg que ens enriqueix i que ens porta a una globalització molt més profunda, a través de la comprensió real de les semblances i les diferències. Utilitzar només els significats, ens connecta amb aquells qui ens entenen; utilitzar el fons de les paraules, «la cosa», ens connecta amb aquells qui «ens senten». I a través d’aquest sentir, possiblement s’obri la porta a entendre.

Les idees tenen un vehicle molt potent en el teatre, capaç de portar-les fins al fons de l’ànima. La cultura ens permet la comprensió profunda del món, i quan entenem les coses a fons es desperten emocions que ens hi connecten i que generen moviment, desig de canviar determinats aspectes i de mantenir-ne o potenciar-ne d’altres. La cultura forma part de l’ésser humà, és una necessitat, és un motor pel progrés profund, és una arma de destrucció massiva. Però tinc la sensació que la cultura actualment queda lligada a la part de l’entreteniment i «l’arqueologia», afavorint-ne tot allò que no molesta massa i limitant en la mesura del possible tot allò que podria possibilitar canvis. Canvis profunds i radicals. Públic i creadors d’entreteniment i d’arqueologia. Però si la cultura forma realment part de nosaltres, hauríem de sentir aquesta necessitat de comprensió profunda, de canvi, d’evolució com qui necessita menjar. Si tenim una escopeta i la carreguem amb sidral…