«Ripoll, des de la pràctica i des de l’emoció de la realitat»

«Ripoll, des de la pràctica i des de l’emoció de la realitat»

Arnau Puig, filòsof, reflexiona sobre la seva relació amb la vila de Ripoll

arnau-puig-labutaca-ripoll2013

Arnau Puig
Filòsof i Premi Nacional a la Trajectòria Professional i Artística

Pel món s’hi ha d’anar amb convicció i expandit; ara bé, com s’estableixen les conviccions? És el que desenvoluparé tot seguit:

ELS FETS

De què us parlaré? Doncs no puc parlar-vos que des de mi mateix i dir-vos que sóc un impuls, sóc vida, una trajectòria, un projecte constant, sóc una energia que es manifesta com la llum, que és present i activa ensems. Però, de quin color és la llum? Doncs del color de les coses que l’envolten, de la cromaticitat de les circumstàncies al bell mig de les quals es manifesta i a les que, ensems, dóna presència. El color, la presència de la llum –com ho feren seu els pintors impressionistes- és el capmàs de la totalitat ambiental que hi intervé, inclosa l’acció mateixa que esbrina la realitat.

Puc posar com exemple concret d’aquest impuls present el que anomenem arrels; l’arrel és un pugnar, un aprofitar i penetrar per tots els intersticis, les escletxes, les fissures i servir-se, utilitzar del que trobi allò que li escaigui més per a cada circumstància i situació; l’arrel és, es nodreix, assimila, el que troba a l’entorn; però l’arrel és el que esdevé en la seva trajectòria i, a mesura i en funció de la seva potència, cada cop escull més allò que qualificarà la seva troncalitat, diferenciarà l’objecte, la planta de la que és l’arrel. Com ja he expressat en els meus llibres, sóc una existència en constant itinerància.

Alguns elements d’icònica cultural em cridaren ben aviat l’atenció sobre les terres pirinenques: el meu pare, per línia materna venia dels Pirineus i tenia de cognom Jofra, que, deia, procedia d’aquestes contrades i que, reblava, estava relacionat amb el Jofra o Guifré el Pelós, de qui afegia –per allò de que tots busquen prosàpia,  arrels úniques i reconegudes- n’érem descendents.

La meva dona, la Consol, afegeix quelcom de similar però relacionat amb els càtars; de part de l’àvia materna eren descendents d’aquells “bons homes” dels Pirineus que eren gent de sensibilitat especial, neta, pura, directa respecte de les percepcions i de les emocions.

L’altra qüestió era el mite del Comte Arnau:

Ara ets arbre, ara ets penya,
ara ets mar esvalotat,
ara ets aire que s’inflama,
ara ets astre rutilant.
Ara ets sents de tota cosa,
i tens nom i sobrenom;
ara ets home sobrehome
que pateixes per tothom.
… el comte Arnau teniu l’ànima
a la mercè d’ una cançó.
(tot això segons Joan Maragall).

Com també la tenia i ho era una cançó el de Josep Maria de Sagarra, l’altre Comte Arnau, menys natura, però més socialment estructurat:

No vaig judicar mai el fet de viure;
quan collava, collava ben estret,
plorava per plorar, reia per riure,
i sense vacil·lar tirava pel dret.
Les angúnies que els altres estalonen
no em feien separar el negre del blanc;
com els llops que ni pensen ni raonen
i maten perquè ho duen a la sang (…).    

Aquests Comtes dels dos poetes, pel positiu i pel negatiu m’han atret, i per homofonia onomàstica m’hi he sentit en ocasions identificat. La llegenda els atribueix una ànima inquieta amb l’impuls indeterminat de la qual, pels seus cromatismes reals circumstancials i morals – com els de la llum – m’hi he sentit atret i identificat. Els humans anem pel món i ens apariem i ho fem per afinitats, per desitjos i per circumstàncies.

La tercera era el saber de la importància de la Portada del Monestir de Ripoll, quelcom únic que explicava la gènesi de la història dels humans.

LES PERSONES I LA MEMÒRIA  

Tres persones, i tres o quatre ressons constitueixen inicialment el meu Ripoll; l’Espigolé, l’artista incòmode però creador, en Casadesús, l’alcalde emprenedor que sintetitza belles, feina i progrés i que menarà a cap i realitzarà el projecte de les façanes pintades per artistes sobre el riu Ter, i en Sargatal, per no deixar perdre els béns culturals que són nostres i ens pertanyen perquè els sabem conrear.

Els ressons són: el Comte Arnau, l’Scriptorium i la Portada romànica, amb el que hi ha al darrere, l’acció romàntica i nacionalista en la reconstrucció de l’església per l’arquitecte Elies Rogent, que sent que ha de posar les noves bases fermes i sòlides de la nova Catalunya.

Arribar a Ripoll (Berrapolis, dels visigots) [fundat per Guifré el Pelós, 879] i aturar-s’hi ho acaba consolidant tot. Vila, ciutat, nucli, cruïlla, humana i d’animals, cultura, projecte, desenvolupament, artesania, industria, recerca.

L’església [consagrada 888, Santa Maria / 935, refeta i reconsagrada / 977, Arnulf, abat de Ripoll i bisbe de Girona, nova consagració / 1032, bisbe i abat Oliba, amplia transepte amb 7 absis i 2 campanars, nova consagració // Sant Pere, 890, església veïna i parròquia]. Monestir abandonat i destruït des del 1835 [1878, comissió monuments per reconstrucció] fins al 1886.

Reconstruïda per Elies Rogent, 1893 [monument històric artístic 1931]; nau central aplanada (aixafada), pesada, senyorial com una corona autèntica a la manera, deia ja Vitruvi, de l’estil dòric, propi dels déus amb comandament  [Terratrèmol destrueix voltes romàniques, 1428, substituïdes per gòtiques, 1830, reducció de 5 a 3 naus i remodelat neoclàssic amb guix]. Mides 60 per 9. Tomba de Guifré el Pelós. Tomba de Ramon Berenguer III, urna s. XII, capitells califals s. X importats o intercanviats per sensibilitat estètica.

Portada, construïda mitjan s XII i adossada a la façana del XI amb la història universal plasmada.

Scriptorium [desenvolupament important en especial des de l’abat Oliba (1008-1046)], [El Monestir fou actiu, sigui relacionat amb St. Víctor de Marsella, sigui amb Montserrat, fins mitjan s. XIV.] Caplletres (Sargatal), Silvestre II (967-970, Gerbert d’Orlhac – Aurillac) papa 999-1003. S’hi treballava amb llibres de religió però també amb llibres profans (libri artium).

El descobriment del cançoner eròtic anònim, els Carmina rivipullensia.

De poeta no se n’és d’origen, s’acaba essent-ne. No hi ha fat, s’esdevé el que hom, per les accions empreses realment i intencionades amb objectiu, arriba a ser. Però no deixem de retenir alguns dels versos del copista poeta que, després de descriure les tasques que implica i imposa la primavera (l’abrilada, diu el traductor), de sobte, topa amb Venus i Diana i Cupido li diu:

Jo sóc qui ho mana. Oblida els tràfecs,
que en el temps d’ara gens no s’escauen.
Més val que amb Venus juguem a caça.
Jugar a estimar-se qui sap si ignores,
però a un tal jove, que poc l’honora
no fer, on és Venus, cap foc, ni a estones!
Si un cop jugaves en la Cort seva
no n’eixiries per cap defecte.
Serf te’n faries amb ment ben presta.
O aquest altra fragment on es dol dels encanteris del somni:
Em duia, però, una falsa esperança!
Perquè just el moment que volia abraçar el seu coll tendre,
on va fugir, poc ho sé, però ni un mot de comiat no m’adreça.
Des llavors que me’n dolc, i més ha de doldre’m – em sembla-
si el que tenia somniant, despert no arribo a atènyer.

I així fins vint poemes encesos vers l’amor a les persones i a la naturalesa en la seva cromaticitat:

Com els flaires
dels floratges
tots els pot ofegar el llir,
a l’airosa
rosa totes
per bellesa han de cedir.

GENT I CREATIVITAT

Artefactes i armes; les fargues. Colònies tèxtils. L’estació ferrocarril (1885), l’estil neoromànic; la indústria electrònica.

La gent: la subjectivitat permesa dins les normatives, modernitat (“jo tampoc porto viso”, diu la respectable senyora gran transmutada per l’ocasió en pagesa, amb motiu de la festa  de l’esquilada dels bens).

La Venus contorsionada de Ripoll (tros de llanta de cotxe convertida en metralla, a finals de la Guerra Civil, en passar per la vila un camió carregat amb material bèl·lic). Les venus de Willendorf, de Lespugue, de Milo o més propera, de Badalona, de Gavà (terracota trobada a les mines de barita dels segles -III-I), de Ripoll (record i memòria de la guerra) i la venus jacent de les Torres Bessones (estigma de l’odi, la venjança i el fanatisme culte i calculat), de Nova York; aquestes tres darreres creades per l’ull humà en observar els vestigis dels fets ocorreguts als quals fan referència.

L’acció política, d’Eudald Casadesús: “jo no sóc aquí per manar i donar directives centralistes sinó perquè la vostra aportació suggerent i la vostra voluntat conciutadana siguin acomplertes”; “sóc aquí perquè es faci efectiu i real el que tots necessiteu”.

Cultura de qualitat; cultura de recuperació, de creació (del què ara en diem de de-construcció), d’invenció. Hem de fugir de les cultures líquides, les que s’adapten al que hi ha. Crear cultura és forçar les realitats. Fer nosaltres el flascó, no que nosaltres ens adaptem al flascó que ens proposen o obliguen a entra-hi per adquirir la forma que ens vulguin donar.

REFLEXIONAR L’EXISTÈNCIA DES DE LA ITINERÀNCIA DEL VIURE 

Una mica de reflexió filosòfica: d’entrada no s’és, s’esdevé. La persona és una acció davant de la realitat i a les persones se’ls jutja no pel que diuen o la societat estableix que són, sinó pel que fan; les seves accions i els resultats que puguin comportar determinen el que cada persona pugui arribar a ser; sense ignorar, ben cert, el que els orígens familiars puguin atorgar-li de plataforma avantatjosa. Però el fet és que hem de veure les coses amb altres premisses, no des d’una cultura d’icones inamovibles establertes sinó des de les accions reals. No hem de continuar instal·lats en el món de les essències –perquè, ¿quines són si, aquí mateix, a Ripoll, heu passat dels escriptoris a la manufactura de armes i claus i, després de la filatura?– sinó des del de les pràctiques reals d’adaptació de i a l’entorn, d’incorporació de lenginy: Les realitats han esdevingut el que n’heu fet de les vostres accions. La realitat, la manera de ser, la constitueixen, com especifica la cultura anglosaxona i nord-americana, el comportament, behaviour. No s’és, es va essent.

La naturalesa, i tot el que importeu al vostre indret per la voluntat que us impulsi, no serà el que un diuen que és o són les coses, artefactes inclosos, sinó que tot és tal com vosaltres ho veieu; la innovació, la creació la tenim sempre a punt.

Som el que voldrem i farem que sigui, som, com diem ara, un work in progress, uns humans elaborant-se constantment, fent-se progressivament respecte de l’entorn i de les circumstàncies que els envolten.